Vipera aspis
Reptilia → Squamata → Viperidae → Vipera → Vipera aspis
Vipera, Lipra, Üpega
La víbora comuna ( Vipera aspis ), sovint temuda i poc coneguda, és el serpent verinós més representatiu dels paisatges muntanyosos i de turons de la Ligúria.
És un rèptil robust i compacte, amb un cos rabassut, cua curta i visible, cap clarament triangular i ben separat del coll, i un musell lleugerament aixecat—característiques que la distingeixen d'espècies similars.
El dimorfisme sexual es manifesta principalment en la mida: les femelles adultes arriben als 65–75 cm, mentre que els mascles rarament superen els 65 cm.
Les escates dorsals són fortament carenades; els ulls tenen pupil·la vertical, un detall típic dels viperins.
El patró de coloració és extremadament variable: el color de fons va del gris al marró o vermellós, creuat per una banda dorsal en zig-zag o barres transversals; també es troben individus melanístics (completament negres). El ventre sol ser gris fosc o negrós, amb la punta de la cua sovint groguenca o taronja en els juvenils.
A la Ligúria occidental, la víbora comuna està representada per la subespècie Vipera aspis aspis, típica d'ambients alpins i prealpins, i es troba principalment en zones de turons i muntanyes, des dels 300 m fins a uns 2.000 m d'altitud.
És més rara a la costa i en àrees molt urbanitzades, i presenta una distribució irregular, amb poblacions sovint aïllades.
A les planes, la seva presència és esporàdica, afavorida només per hàbitats residuals, ruïnes i zones poc habitades.
Prefereix zones rocoses, prats secs, vores de boscos mixtos i clarianes, antics murs de pedra seca, àrees arbustives i trams ecotonals on la transició entre diferents tipus de vegetació ofereix tant refugi com abundància de preses.
Tolera grans fluctuacions de temperatura i utilitza sovint microhàbitats orientats al sud, especialment durant les hores assolellades del matí i del vespre.
La víbora comuna és principalment diürna, però pot esdevenir crepuscular o nocturna durant les onades de calor estiuenques.
Mostra un comportament territorial i tendeix a camuflar-se perfectament amb l'entorn, fet que dificulta la seva observació.
És tímida i prefereix evitar el contacte amb les persones, mossegant només si se sent amenaçada o si se la trepitja.
L'activitat es concentra de març a octubre, amb hibernació hivernal en refugis subterranis.
La reproducció té lloc a la primavera, i l'espècie és vivípara: cada femella dóna a llum de 4 a 8 cries completament formades entre l'agost i el setembre, que són immediatament independents i ja disposen de verí funcional.
La dieta de la víbora comuna varia al llarg de la seva vida: els juvenils s'alimenten principalment de sargantanes, petits rosegadors i grans invertebrats com ortòpters o cucs de terra, mentre que els adults cacen sobretot micromamífers, saurins i només ocasionalment petits ocells.
La víbora regula les poblacions de rosegadors, contribuint a l'equilibri dels ecosistemes rurals i naturals.
Les principals amenaces per a l'espècie a la Ligúria occidental inclouen la destrucció d'hàbitats adequats (barreres a la dispersió, desenvolupament urbà, agricultura intensiva), incendis, matança sistemàtica per part de persones, atropellaments i l'aïllament de poblacions a causa de la fragmentació de l'hàbitat.
Tot i la protecció per llei nacional, persisteixen pressions socials degudes a la por i la desinformació generalitzades.
El verí de la víbora comuna és una mescla complexa d'enzims, proteïnes i toxines que tenen principalment efectes hemorràgics i necròtics; tanmateix, sovint se'n sobreestima el perill: la dosi letal mitjana per a un adult sa supera els 50 mg, mentre que una mossegada injecta de mitjana entre 10 i 20 mg.
A la Ligúria, els casos mortals són extremadament rars (<0,1%) i afecten principalment persones vulnerables (infants, gent gran, persones al·lèrgiques o en cas de múltiples mossegades).
Els símptomes més comuns inclouen dolor intens, inflor, alteracions locals i, rarament, efectes sistèmics greus.
El tractament consisteix en immobilitzar l'àrea afectada, observació clínica i, si cal, administració hospitalària d'antivení.
No es recomanen torniquets ni intents d'extreure el verí amb succió.
Cal destacar el paper ecològic de l'espècie: regulant les poblacions de rosegadors, la víbora comuna és tant un indicador clau de biodiversitat com un element essencial per a l'equilibri dels ecosistemes.
El coneixement i el respecte per aquesta espècie són fonamentals per a la convivència i la protecció dels nostres entorns naturals; la normativa vigent en prohibeix la matança i la captura.
