Tarentola mauritanica
Reptilia → Squamata → Phyllodactylidae → Tarentola → Tarentola mauritanica
Ciattua, Scurpiùn, Scrupiùn, Scurpiùn orbu.
El dragó comú és una sargantana de mida petita a mitjana, capaç d’assolir una longitud total de 16 cm, incloent-hi la cua. El cap sembla gran en proporció al cos, de forma ovalada i aplanada, amb un musell punxegut. Els ulls són grans, amb pupil·la vertical i iris que va del groguenc al gris marronós. El cos és robust, rabassut i aplanat, mentre que el dors i la cua presenten una coloració que va del gris al marró, coberts de tubercles prominents que li donen un aspecte rugós i ‘espinós’. Els dits estan equipats amb àmplies làmines adhesives, formades per làmines longitudinals a la part inferior, que li permeten una capacitat d’escalada excepcional en superfícies llises; les urpes només són presents al tercer i quart dit. Els mascles són generalment més grans i robustos que les femelles i es distingeixen per dues protuberàncies a la base de la cua corresponents als òrgans copuladors. Els juvenils es poden reconèixer per les bandes fosques, especialment evidents a la cua. Durant l’època de reproducció, els mascles emeten una crida característica, similar a un grinyol, especialment audible al vespre; també poden emetre un so més aspre en situacions de perill.
Aquesta espècie és típica de les zones costaneres mediterrànies, amb una distribució que s’estén des de Portugal i Espanya fins a les illes gregues i el nord d’Àfrica. A Itàlia, el dragó comú està àmpliament distribuït a les zones costaneres, però també pot desplaçar-se cap a l’interior, especialment en regions de clima suau. A la província de Savona i la Ligúria occidental, està documentat des del nivell del mar fins a uns 700 metres d’altitud; també és comú a les illes de Gallinara i Bergeggi. La seva distribució sembla limitada al vessant tirrènic, sense travessar la divisòria dels Apenins.
El dragó comú prefereix hàbitats mediterranis caracteritzats per roques, munts de pedres, murs de pedra seca, pedreres i piles de llenya. S’adapta fàcilment a ambients humanitzats, com camps, jardins i edificis, on troba refugi a les escletxes de les parets o sota les teules. La seva presència és especialment freqüent a les poblacions costaneres, on es beneficia del microclima favorable i de l’abundància de preses.
Àgil, ràpid i molt destre, el dragó comú és un excel·lent escalador, capaç de moure’s fàcilment per superfícies verticals i fins i tot sostres. L’activitat és principalment crepuscular i nocturna, però també es pot observar durant el dia en jornades més càlides, especialment a la primavera i la tardor. El període d’activitat sol anar de febrer a novembre. Com a espècie territorial, defensa activament el seu espai mitjançant postures amenaçadores i combats entre mascles. La reproducció comença a l’abril: després de l’aparellament, la femella pon un o dos ous, que eclosionen al cap d’uns quatre mesos; poden produir-se fins a tres postes l’any, amb intervals d’uns dos mesos. Durant l’època de reproducció, els mascles emeten crides per atraure les femelles o allunyar rivals, mentre que sons més dèbils i aspres es produeixen en situacions d’estrès o amenaça.
El dragó comú és un depredador oportunista, que s’alimenta principalment d’insectes i altres petits invertebrats. Entre les preses habituals hi ha escarabats, mosques, vespes, isòpodes, arnes, així com petits aràcnids com escorpins. Principalment caça per emboscada, utilitzant ràpidament la seva llengua enganxosa per capturar les preses que s’acosten.
En estat salvatge, el dragó comú és presa de diversos animals, incloent-hi serps terrestres i arborícoles com la serp llisa meridional ( Coronella girondica ), rapinyaires diürns i nocturns, així com mamífers com l’eriçó comú europeu (Erinaceus europaeus), la geneta (Genetta genetta) i alguns mustèlids. La depredació és una de les principals causes de mortalitat, però l’espècie també és vulnerable a la fragmentació de l’hàbitat i la contaminació, tot i que actualment es considera de baix risc d’extinció segons les avaluacions més recents de la UICN.
El dragó comú té l’extraordinària capacitat d’autotomia caudal: quan se sent amenaçat, pot desprendre’s voluntàriament de la punta de la cua gràcies a músculs especialitzats, distreient el depredador i facilitant la fugida. La cua es regenera eventualment, però la nova secció és d’un color uniforme i manca dels característics tubercles. A la Ligúria, la presència d’un dragó comú a prop d’una llar es considera tradicionalment un bon auguri. L’espècie no és verinosa i no representa cap perill per a les persones.
