Pelophylax lessonae
Amphibia → Anura → Ranidae → Pelophylax → Pelophylax lessonae
Rana vërde picina
La granota de Lessona ( Pelophylax lessonae ) és un dels membres més elegants del grup de les granotes verdes, fàcilment reconeixible per la seva mida mitjana-petita i la brillant coloració dorsal, que va del verd viu al verd-marronós, gairebé sempre adornada amb petites taques fosques.
Els mascles presenten sacs vocals externs característics de color blanc, clarament visibles durant el període reproductor.
Les femelles assoleixen una mida lleugerament superior (fins a 7 cm), mentre que els mascles rarament superen els 6,5 cm.
El dimorfisme sexual també es manifesta en les coixinets nupcials foscos als polzes dels mascles i en la major robustesa de les extremitats anteriors, signes típics de preparació per a l’aparellament.
En néixer, els capgrossos mesuren aproximadament 6–7 mm, tenen un color marronós amb taques daurades tènues i desenvolupen el seu cicle, en condicions favorables, en uns tres mesos.
A la Ligúria occidental, la granota de Lessona es distribueix de manera fragmentada, trobant refugi principalment a les zones humides restants de les planes i contraforts, des del nivell del mar fins a uns 500 m d’altitud.
L’espècie és absent de les zones muntanyoses interiors i sovint presenta poblacions aïllades, molt sensibles als canvis ambientals.
A la Ligúria occidental, la presència de l’espècie és un indicador important de la qualitat ambiental dels sistemes aquàtics i de les valls costaneres, on sobreviu tot i la pèrdua continuada d’hàbitats adequats.
Prefereix ambients aquàtics rics en vegetació submergida i de ribera: estanys permanents, canals de corrent lent, basses, petits llacs i zones humides d’aigua dolça costaneres són les seves àrees predilectes.
S’observa sovint en zones pantanoses avui ja rares, on els canyissars espessos i una coberta vegetal densa afavoreixen la reproducció i la persistència dels capgrossos.
L’elecció d’hàbitat demostra l’alta sensibilitat de l’espècie als canvis en el règim hídric i a la qualitat de l’aigua.
La granota de Lessona és activa tant de dia com de nit, amb màxims d’activitat durant el crepuscle, quan els mascles adults emeten els seus cants característics que es poden sentir a distàncies considerables.
El període de letargia hivernal s’estén generalment de novembre a febrer–març, variant segons l’altitud i el clima local: durant aquest temps, els animals es refugien al fang o entre la vegetació propera als cursos d’aigua.
La reproducció té lloc entre l’abril i el juny; després de l’aparellament, les femelles ponen entre 800 i 2.000 ous en masses gelatinoses que s’adhereixen a la vegetació submergida, assegurant l’oxigenació i la protecció dels embrions.
Espècie oportunista, la granota de Lessona s’alimenta principalment d’insectes aquàtics i terrestres, complementant la dieta amb petits crustacis, mol·luscs i, més rarament, petits vertebrats.
Els capgrossos són herbívors i microfags, amb preferència per algues, detritus vegetals i diminuts invertebrats que es troben entre la vegetació submergida.
Gràcies a aquesta versatilitat alimentària, l’espècie aconsegueix sobreviure fins i tot en períodes d’escassetat d’aliment i adaptar-se a diferents microambients.
Les principals amenaces per a la granota de Lessona a la Ligúria són la destrucció, fragmentació i degradació continuades dels hàbitats aquàtics, la contaminació química de l’aigua (pesticides i escorrents agrícoles), la introducció de peixos depredadors i la competència amb altres espècies de granotes verdes.
Les alteracions del règim hídric i la propagació de malalties emergents (infeccions fúngiques) també contribueixen a posar seriosament en perill la supervivència de les poblacions residuals.
La granota de Lessona és especialment interessant per la seva participació en un complex sistema natural d’hibridació amb altres granotes verdes (per exemple, Pelophylax kl. esculentus ), un fenomen que fa única la seva història evolutiva i la dinàmica poblacional.
El cant dels mascles, clar i distintiu, és un senyal d’identificació específic molt efectiu.
Mostra una marcada fidelitat als llocs tradicionals de reproducció i una dependència accentuada dels ambients aquàtics en comparació amb altres espècies afins.
A la Ligúria occidental, és objecte de seguiment constant per avaluar la integritat de les poblacions i les relacions ecològiques amb altres granotes verdes.
La seva conservació depèn estrictament de la protecció i restauració de les zones humides residuals i del manteniment d’aigües netes; actualment són essencials mesures actives de gestió donat el seu declivi progressiu en les darreres dècades a causa de profunds canvis ambientals.
